· Capítol 3: Parc Catalunya

Qvo Vadis Sabadell

Capítol 3

El Parc Catalunya

El Parc Catalunya, amb les seves més de 40 hectàrees, és la zona verda urbana més gran de la ciutat, tret de la llera del Riu Ripoll i els seus voltants, també més o menys urbanitzats.

Es va construir a rel de reivindicacions ciutadanes que impediren que s’executés un antic pla per construir més de 3000 habitatges en els seus terrenys, envoltats per ja atapeïdes zones de pisos que, d’aquesta manera, han vist millorada la seva qualitat de vida ambiental, igual com tota la resta de la ciutat, que en fa un ús molt intens de tot l’espai natural preservat i de les diverses instal·lacions de tota mena que s’hi ha anat incorporant al recinte.

Els actuals equipaments que més s’hi pot destaquen són: un amfiteatre natural, en el que des dels primers anys d’utilització social del parc s’hi fan sobretot concerts i actuacions musicals i artístiques moltes vegades multitudinàries; vàries zones d’esbarjo, pels gossos per una banda i per les persones en moltes d’altres (pistes per a monopatins, bicitrial, de gel a l’hivern, de gimnàstica per a gent gran, de ‘footing’ més o menys intens i de jocs infantils, entre més coses similars); alguns altres equipaments socials importants (observatori astronòmic, “ferrocarril”...), i principalment un gran llac artificial, a la seva façana més important, en el que hi ha un embarcador (amb barques i patins aquàtics per poder passejar-s’hi per ell) i unes combinacions aquàtiques també molt lluïdes.

Aquesta façana principal esmentada és la que està de cara a l’anomenat “Eix Macià”, que nasqué juntament amb el propi parc com a una molt important artèria urbana que s’ha convertit, amb el parc, en un nou “centre” de la ciutat.

La ruta ara continua pel Parc Catalunya.

La extensió d’aquest parc fa que els seus límits tinguin contacte amb vàries barriades de la ciutat: la de Can Rull, a la que hauria de correspondre ja que l’antiga masia d’aquest nom, que identifica l’indret, està integrada dins del mateix, la de Can Borgunyó, amb les seves destacades instal·lacions esportives a tocar del parc, la de la Concòrdia, en estar l’inici de l’avinguda d’aquest nom a l’extrem septentrional del parc, la de la Creu Alta, que ha quedat ben limitada per aquest cantó amb el traçat de “l’Eix Macià”, el Centre de la ciutat, configurat actualment per tot el que la plaça de Catalunya n’és el vèrtex occidental i on hi ha l’entrada principal del parc, la d’Hostafrancs, que també ha quedat definitivament delimitada pel marge meridional del parc, i la de la Serra d’En Camaró, que és d’on ve la ruta que per aquest ‘passeig per la ciutat’ s’ha traçat i que toca al parc per la seva cantonada sud-occidental, i per on, aleshores, entra en la zona el camí a seguir.

El parc està gairebé tot urbanitzat en el seu entorn, però no està tancat ni enreixat, per la qual cosa entrar en ell és ben senzill per allà on es vulgui. Hi ha camins, passeres o passeigs asfaltats de tota mena i fins i tot la major part de la gespa que hi creix ben natural es pot trepitjar i travessar com es vulgui, tot i que el que és recomanable és seguir per on és més o menys assenyalat.

Travessant doncs des de l’espai de les oliveres i demés arbres descrit al final del carrer de la Serralada i en direcció a l’Observatori Astronòmic que es presenta al davant, la ruta entra al Parc Catalunya bo i pujant per la costa que des del límit, el carrer Prat de la Riba, cal superar per arribar a la elevació on s’ha instal·lat l’equipament astrofísic.

Avinguda d’Andreu Nin

L’únic vial per a la circulació rodada que travessa el Parc Catalunya pel que es pot configurar com tota la seva superfície total és l’avinguda d’Andreu Nin, que des de la prolongació del passeig de Manuel de Falla permet el pas fins a la Via Alexandra en un sentit i al contrari per un vial “paral·lel” però separat de l’altre per la irregular orografia del lloc.

Està dedicat al conegut polític i escriptor Andreu Nin i Pérez, nascut a El Vendrell, que intervingué destacadament en els moviments obrers des de després de la Primera Guerra Mundial, en la CNT i en la fundació del POUM, fins que fou assassinat després dels fets de maig de 1937.

L’amfiteatre

Al arribar a l’alçada de l’Observatori Astronòmic, es pot veure que aquest està en un extrem estratègic de la elevació del terreny. Aquesta elevació té, cap al costat meridional, el límit del parc amb les darreres casses del barri de la Serra d’En Camaró, i cap a l’altre costat, a l’interior del parc, un suau desnivell que està aprofitat per configurar un amfiteatre natural, d’una gran cabuda, al centre inferior del qual hi ha un escenari permanent, bastant ben equipat pel nivell de les activitats que en ell s’hi programen.

Des d’aquesta alçada es pot veure ben bé la forma de l’amfiteatre i la seva capacitat; quan s’hi celebra una actuació de molt èxit, és impressionant veure la gran quantitat de públic que s’hi pot arribar a encabir.

Cap a la banda de l’observatori el desnivell del terreny no permet passar-hi més enllà amb facilitat; cap a l’altra banda, amb el límit del parc a la dreta i l’amfiteatre a l’esquerra, hi ha un camí que uneix aquesta part amb la resta de les principals instal·lacions del parc.

Plaça d’Ernest Lluch

Les principals vies, passeigs i places de l’interior del parc estan identificats amb diferents noms i dedicatòries com qualsevol espai urbà de la resta de la ciutat.

A la part més alta del costat meridional del parc, al costat del punt més elevat de la pujada i baixada que ha de fer el Carrer Prat de la Riba, s’ha format una explanada en la que principalment s’hi ha instal·lat unes aparatoses atraccions infantils i que, un any després de la seva malaurada mort, es dedicà al polític i economista català, catedràtic i ministre del govern estatal entre 1982 i 1986, Ernest Lluch i Martin. És molt recordat per tothom en aquest país per la seva aferrissada defensa del diàleg davant la violència, del País Basc sobretot, tot i que fou això el que li costà la vida per assassinat. Se li ret merescut homenatge a aquest indret per part dels sabadellencs.

Un cop a l’alçada de l’observatori i deixant-lo a la esquena, la ruta segueix cap a la plaça d’Ernest Lluch, on duu un camí des de la porta principal de la instal·lació. La gran amplada de la explanada segueix urbanitzada cap a l’interior del parc per dos avingudes per a vianants enrajolades i il·luminades, com totes les àrees principals de la zona.

La que en direcció a l’oest ens pot portar fins a Can Rull i les instal·lacions del parc d’aquella banda està dedicada a ‘San Sebastián de los Ballesteros’, vila cordovesa amb molta vinculació amb alguns sabadellencs originaris d’allà; la que, en sentit contrari, va cap a la banda més utilitzada del parc, direcció nord-est, és el passeig de la Regió de Múrcia, i és el camí que cal seguir per continuar la passejada.

Passeig de la Regió de Múrcia

Aquest passeig, un dels més utilitzats del Parc Catalunya, està dedicat a la Regió de Múrcia, sobradament coneguda per tot l’Estat Espanyol. La relació d’aquelles terres amb aquesta ciutat és molt estreta degut a que, des del principi del segle XX o abans, però sobretot després de la passada Guerra Civil Espanyola, hi ha hagut un gran contingent d’immigració procedent d’aquella regió, a Catalunya i molt especialment a Sabadell: el nombre de residents nascuts a Múrcia va ser durant un temps major a la nostra ciutat que a qualsevol altra població d’aquella comunitat, tret de la seva capital, cosa que ha produït que molts sabadellencs d’avui dia tinguin, més llunyà o més proper, algun antecessor d’aquesta procedència.

El fenomen de la immigració ha estat molt significatiu sempre a Catalunya; darrerament, la procedència andalusa és la més evident, però a Sabadell ha estat especialment destacada la murciana.

Ambdues, com moltes altres de la resta de la península, ja es poden considerar totalment integrades, i potser en certa recessió, i han deixat pas a nous acostaments des de més lluny, que continuen fen palès el caràcter de “terra de pas” de Catalunya.

Monument a la ciutat

En el recinte del parc s’hi pot trobar també alguns monuments o fites especials, dedicats a alguna persona o cosa.

Just a la part central del parc, més o menys la més elevada, des de la inauguració del mateix s’hi plantà una estructura metàl·lica dedicada als propis sabadellencs, ja que d’ells és el mèrit de la existència del parc. És reconegut com el ‘Monument a la Ciutat’ i corona el passeig més elevat, anomenat 'Camí de la Ciutat'. L’autor de la obra fou Antoni Marqués.

El Parc Catalunya
Al Parc Catalunya s’hi ha construït grans i importants equipaments i també s’hi ha incorporat petits detalls que hi aporten magnífics complements per l’ús i gaudi dels ciutadans. Passejant pels seus camins o avingudes interiors s’hi pot trobar des de circuits per córrer i practicar un atletisme bàsic i individual fins a petits aparells mecànics per a gimnàstica motriu, pensats per a la gent gran principalment. Tanmateix també s’hi ha muntat un espai per a la pràctica de ‘bici-trial’, que precisa elements naturals o pseudònims similars, o un circuit per a patins i artefactes amb roderes similars, ja que la pràctica normalment urbana d’aquesta mena d’esports ha aconsellat dignificar-la en un espai en condicions i sense els inconvenients que en altres llocs li acompanyen, que en l’entorn del parc hi troba el marc ideal per aquest objectiu.

Monument a Antoni Farrés

Al final septentrional del Camí de la Ciutat, cap a mà esquerra i de cara a la façana principal del parc, per la part alta de la mateixa, s’hi pot contemplar una altra estructura metàl·lica, la silueta de la qual ens recorda a l’enyorat alcalde de la ciutat que encapçalà les accions populars per aconseguir l’equipament quan aquest semblava que mai seria una realitat.

Antoni Farrés i Sabater fou el primer alcalde de Sabadell des de la recent època democràtica del país i exercí el càrrec durant 20 anys. Els canvis de tota mena que a partir de la deficitària situació anterior va aportar a la ciutat, amés del propi parc, l’han fet molt popular i estimat pels seus conciutadans, malgrat les inevitables crítiques dels seus opositors que no havien de faltar. En morir avançadament el 2009, se li va retre aquest homenatge al parc com a mínim, ja que hi ha moviments ciutadans que en demanen més presència del seu record en l’àmbit ciutadà i en el seu nomenclàtor de carrers i places.

Plaça de la Palmera

Un dels llocs més populars del Parc Catalunya, sobretot pels qui en coneixen la seva història, és l’espai conegut com a “plaça de la palmera”, el nom de la qual li ve del fet que s’hi hagi conservat una antiga palmera que ja hi havia al lloc abans de la seva urbanització actual i no pas perquè així hagi estat ‘instituïda’. I la popularitat no li ve per una intensa utilització social de l’espai, tot i que és de pas entre passeigs i de destacada ubicació, sinó perquè ha anat adquirint un significat simbòlic de les antigues reivindicacions populars per aconseguir l’equipament ciutadà, que en el seu temps se li conferí un altre destí més prosaic, i de les plantades d’arbres, reclamants del mateix, que un bon nombre d’entitats ciutadanes i de particulars van dur a terme dins d’aquelles lluites exigint el destí natural i bucòlic del parc en lloc de més aglomeracions de pedra i ciment que justament la zona ja en va, i ja hi anava aleshores, prou servida.

Ara ja no s’hi celebra gairebé mai cap commemoració social, en aquell o en algun altre sentit, però els qui van viure la època convulsiva de la ‘creació’ d’una nova ciutat, més humana i racional, en aquest lloc sempre hi trobaran un record de què el Parc Catalunya va representar per a tot Sabadell.

Plaça de l’Argub

Més enllà de la “plaça de la Palmera”, en sentit nord i baixant al límit del parc en aquell indret, hi podem trobar una nova explanada, amb la part superior de les instal·lacions aquàtiques, que configura el què es pot considerar l'entrada al recinte per aquella alçada septentrional. Té el nom de plaça de l’Argub, i està identificada amb una placa una mica amagada.

L’Argub és una ciutat del Sàhara Occidental que està agermanada amb Sabadell, que sempre ha tingut una especial relació amb la República Àrab Sahrauí Democràtica des de la seva proclamació, sorgida després de la invasió d’aquell territori pel Marroc i Mauritània quan va ser abandonat pel colonialisme espanyol el 1976. Des de aleshores, 175.000 sahrauís es van establir en camps de refugiats al desert del Tindurf, que després de més de 35 anys encara resisteixen, essent l’Argub un dels seus vuit nuclis de població.

La travessia del Parc Catalunya està prevista passant pels seus passeigs principals, sense desviar-se pels varis i diversos camins que s’hi ha format entre la seva gespa o els seus formosos bosquets, tret que es vulgui aprofitar el pas pels llocs ‘visitant’ el que hi ha als voltants, a una i altra banda, que, sobretot per la part principal del parc, és un continu descobriment de detalls, urbanístics i també fitològics. I més encara que s’hi pot anar incorporant.

El passeig de la Regió de Múrcia recorre des de la part alta del parc fins a la façana de l’Eix Macià. Seguint-lo de baixada, en arribar al seu acabament s’hi obre una zona esclarissada, en la que s’hi conserven antigues oliveres i una imponent palmera, que identifica el lloc tot i que no se l’ha declarat com a plaça, amb una dedicatòria concreta.

Continuant en el mateix sentit que s’hi arriba seguint el camí, se surt del parc pel seu lateral septentrional, cap a les instal·lacions esportives de la Nova Creu Alta. Per seguir la ruta prevista, no és per aquí on cal sortir del parc, sinó baixant per aquesta zona del mateix més complerta i atapeïda d’elements vegetals, introduïts molts des de la urbanització inicial i que han reeixit la major part d’ells, conferint a l’espai un ambient botànic molt canviant en el transcurs de les estacions climatològiques de l’any.

Per baixar pel sinuós camí traçat, que el fa ben planer i transitable tot i anar deixant enrere la elevació del terreny, al arribar al final del passeig seguit cal fer un tomb de 180º a mà dreta per encetar la següent avinguda que continua baixant: el passeig de A Mariña Lucense.

Passeig d’A Mariña Lucense

Amb aquesta denominació es coneix tota la zona costanera gallega del Mar Cantàbric, al nord de la província de Lugo i fins a Astúries. El fet de que el seu nom ens el trobem dedicat a un dels passeigs del nostre parc es degut a una especial cooperació de poblacions com Ribadeo o Travada, d’aquella comarca, amb la ciutat de Sabadell.

Alguns punts del Parc Catalunya ja eren coneguts i populars fins i tot abans de que el parc no fos ni un projecte.

Al final del passeig d’A Mariña Lucense, en el vèrtex per on cal fer el gir per continuar baixant pel següent passeig, el de l’Aragó, s’hi pot veure, encastada a terra, una placa commemorativa dels 50 anys d’existència organitzada d’un club esportiu de ‘handbol’ a Sabadell. Està just en aquest lloc del parc perquè aquí hi havia abans les primitives instal·lacions on s’hi practicava en aquells temps aquest esport.

Sabadell - Handbol
L’esport ara anomenat ‘handbol’ s’ha practicat a Sabadell des de fa més de 65 anys, tot i que va passar a formar part del C. E. Sabadell, i per tant aleshores a ‘representar’ la nostra ciutat, des de l’any 1947.

Després, a la ciutat, s’hi van constituir altres clubs d’aquesta modalitat esportiva. Una d’elles fou la S. E. Creu Alta, que en la seva història ha tingut diferents noms i distintes seus. A partir de 1995, les dos entitats esmentades es fusionaren i, fins a l’actualitat, el club resultant, “Sabadell-Handbol” es qui porta arreu el nom i els colors representatius de la ciutat.

De les altres entitats que predominantment practiquen aquest esport a Sabadell se’n pot fer esment especial de la que duu el nom de “O.A.R. Gràcia”, amb seu a la barriada d’aquest nom, ja que fou fundada el 1953 i també ‘milita’ a les més altes categories nacionals i internacionals.

La baixada per la façana principal del Parc Catalunya, que comença des del passeig de la Regió de Múrcia i continua pel de la Mauriña Gallega, segueix, en acabar-se aquest segon, pel passeig d’Aragò, que continua el descens des del seu entroncament a l’anterior, a l’espai ampli que s’hi forma en el lloc, identificat com a Plaça de Matagalpa.

Plaça de Matagalpa

Rep el nom de “plaça de Matagalpa” el gran espai que s’ha format al cap davall del passeig de “A Mauriña Lucense”. Ocupa la explanada que des d’aquest punt s’obre fins a l’immediat marge meridional del parc, pel que s’accedeix fàcilment al recinte des del aparcament exterior. És justament la part superior de la suau falda de gespa que, des d’ella, va descendint fins a la vora del llac de la façana principal del parc, molt concorreguda pels qui gaudeixen de romandre damunt l’herba, prenent-hi el sol o la fresca segons l’època de l’any que s’hi acudeixi.

El nom l’hi ve de la americana població de Nicaragua, que, com d’altres, està agermanada amb la ciutat de Sabadell. Aquests agermanaments, a més d’intercanvis i bones relacions entre ambdues comunitats, solen comportar un record evident en el nomenclàtor de cada vila; en el cas de Sabadell en un lloc ben emblemàtic com ara és el Parc Catalunya.

“La Barca”, de Joan Brosa

La part del Parc Catalunya més utilitzada pels sabadellencs són tots els vorals del llac que hi ha a l’alçada de l’Eix Macià, i d’ells, per la inclinació sobre el mateix que hi permet una bona vista d’aquesta part al temps que el plaer d’estar sobre una gespa agraïda pel seu to de tova i agradable catifa, s’hi ha de destacar la prada que baixa dins a l’aigua des de la plaça de Matagalpa.

És un lloc totalment integrat a la reforestació del parc, al costat de la mateixa, a la façana principal, com a una continuació natural, on petits i grans hi poden fer estada o descans dels passeigs que l’envolten i, fins i tot, travessen i on sempre hi ha públic que l’utilitza.

Com a part tan destacada del recinte, s’ha volgut dignificar-la més instal·lant-hi, en un punt estratègic del seu propi panorama, una escultura, original de Joan Brosa, que recorda una barca, adient al llac proper, amb una vela destacada que hi dibuixa com una ‘A’ majúscula a l’espai, motiu pel que també se l’anomena popularment com “la A del llac”.

El traçat previst per seguir la ruta recorrent poc a poc tota la ciutat va des de la plaça de Matagalpa, per la que es passa baixant des de la part més alta del parc fins al cap d’amunt del pont que, per sobre del llac, porta a aquesta sortida/entrada central del recinte, acabant d’arribar-hi pel passeig d’Aragò, tram darrer del descens que es segueix per la façana principal del parc, que té l’altre extrem a l’espai del “Trevere”, que és el nom del bar-terrassa que hi destaca.

Passeig d’Aragó

A aquest tram, en forma de passeig com els anteriors recorreguts, se l’ha denominat amb el toponímic del Regne d’Aragó, que es formà fa més de 1000 anys i que des de l’any 1135 ha constituït una nació sota una mateixa corona, formada entre l’Aragó original i els comptats de Catalunya.

D’aquesta manera, com en els casos anteriors, es rendeix homenatge al fort contingent d’immigració que des del principi del segle XX es produí des d’aquelles terres cap a la nostra ciutat i cap a Catalunya en general.

La façana principal

La part que s’ha desenvolupat més del Parc Catalunya, i des de fa més temps, és tota la vessant que ‘mira’ cap a l’Eix Macià, amb el que un i l’altra s’han convertit en l’espai més destacat de la ciutat, com a la part més popular com a zona d’esbarjo, així com el paisatge urbà cada dia més conegut, amb permís potser de la tradicional Rambla del centre de la ciutat.

De fet, s’hi ha incorporat en ella alguns components bastant peculiars, cosa que ha fet coneguda l’àrea, i tot sovint utilitzada, fins i tot pels cercadors de localitzacions d’imatges cinematogràfiques o de la indústria multimèdia en general. La silueta dels edificis acabats del propi Eix hi acaba de conferir un aspecte molt modern a aquesta part “nova” de la ciutat, que la ha portada al segle actual amb aquesta destacada imatge popular d’ella.

L’embarcador

La popularitat del Parc Catalunya, i del seu llac en particular, li ve molt de les seves instal·lacions i de l’ús que s’hi fa d’elles. Una de les més conegudes i populars són les embarcacions que s’hi passegen per les seves aigües i que, en els dies que la climatologia més ho acompanya, són prou difícils de llogar pel la cua que s’hi forma a l’embarcador, on hi ha una contínua demanda per accedir a elles.

La cascada

Des del propi llac central, des del pont que el travessa i des d’una gran part del mateix Eix Macià, la imatge més impactant dels jocs d’aigua que s’han format entre els nivells del llac és el caient d’aigua des del pla superior del mateix, al nord, cap a la esmentada part central, la més àmplia i poblada (de peixos, d’aus, d’embarcacions i de públic en general). Té la peculiaritat de que és possible circular a peu per sota del mateix caient, obtenint-ne una imatge molt curiosa de l’entorn i de les instal·lacions.

El llac té un tercer nivell inferior, al sud, no tant espectacular però que conforma artísticament el que vol ser la entrada principal al recinte, des de la plaça de Catalunya.

L’Eix Macià

L’avinguda de Francesc Macià, que uneix la plaça de Catalunya amb la de la Concòrdia, es va construir l’any 1992 i ha arribat a significar molt més que un centre de serveis que agrupa una gran oferta comercial i de negocis: es vulgui o no, se li atorga la categoria de “nou centre” de Sabadell.

L’Eix Macià, com es coneix popularment a aquesta avinguda, forma part inseparable del projecte del Parc Catalunya, ja que dels beneficis que va generar la seva construcció es va finançar la construcció del parc. Es dissenyà per cobrir la llera de l’antiga “Riereta”, que travessa gran part de la ciutat igualment soterrada, i completà la urbanització de tot el seu entorn, tan “la part del darrera” de l’antic barri de la Creu Alta, a una banda, com la façana principal del parc, a l’altra. La operació, que ja venia de les controvèrsies anteriors, no va ser però de l’acceptació de tothom, ja que afectà a molts dels antics propietaris o residents de la zona.

La dedicació a Francesc Macià i Llussà recuperà per a la ciutat l’homenatge toponímic a l’insigne President de la Generalitat que el 14 d’abril de 1931 proclamà l’Estat Català integrat a la Federació de Repúbliques Ibèriques.

La Torre Millenium

A l’Eix Macià s’hi ha reunit tot un seguit d’equipaments, principalment comercials però també d’altres ordres, alguns dels quals han estat autèntics “motors” engrescadors de la revalorització de la zona en tots sentits.

Sense entrar en esmentar quins són els més importants d’aquests centres comercials, hotels i altres negocis privats que han elevat la categoria de la zona, sí que cal remarcar l’edifici que més s’hi destaca entre tots ells, si més no a principis del segle XXI, ja que els projectes previstos en l’entorn de l’eix encara no s’han realitzat tots.

Aquest edifici duu el nom de Torre Millenium i, amb una alçada de 90 metres, és la edificació més alta de Sabadell i del Vallès Occidental. En total té 22 pisos, els quals gairebé tot són destinats a oficines d’empreses, amb alguna excepció; s’acabà de construir el 2002 i fou obra dels arquitectes Enric Batlle i Joan Roig, entre d’altres col·laboracions, fet amb estructura de formigó i una façana amb un peculiar sistema de mur continu. Es destaca la seva silueta en el perfil de la ciutat des de moltes parts de la mateixa.

Cambra de Comerç de Sabadell

Des de fa molt més de 100 anys, la organització econòmica d’aquesta ciutat, com la de moltes altres, s’ha dotat d’un suport organitzatiu amb la creació local d’una ‘Cambra de Comerç’, emparada amb les fórmules que la legislació de tot aquest temps sempre ha permès, malgrat les diferents polítiques que s’han viscut al país mentre tant. Els interessos generals del comerç i la indústria de Sabadell i de la seva comarca estan doncs representats i promocionats per una cambra pròpia que els hi presta aquests serveis que hom suposa que necessiten; si més no, aquesta és la funció bàsica d’aquesta organització econòmica.

La seu física de la Cambra de Comerç i Indústria de Sabadell (aquest és el seu nom complet) està des de fa poc temps a l’Eix Macià i la imatge de l’edifici conforma una part de la pròpia via i de l’extrem nord del Parc Catalunya, al que gairebé delimita actualment.

La plaça de Catalunya

Tal i com el Parc Catalunya ha dignificat tota aquesta part de la ciutat i l’Eix Macià l’ha “modernitzada”, l’encreuament d’aquesta important via de circulació amb “les rondes”, que bordegen el centre històric i que configuren la seva nova entrada / sortida principal pel que fa a la esmentada circulació rodada, ha esdevingut l’indret més adient per dedicar-lo a la Nació Catalana en Sabadell.

La plaça de Catalunya és en realitat una rotonda distribuïdora molt utilitzada, que uneix principalment el centre històric amb el nou centre del segle XXI. La seva presència però és a l’alçada de la importància tan del lloc com del nom que porta, i és presidida per un espectacular brollador d’aigua com no n’hi ha d’altre en tota la ciutat.

Banc de Sabadell

Encara que actualment es faci dir Banc Sabadell, aquesta entitat és el banc “de” Sabadell. Ha arribat a ser el quart grup bancari espanyol, integrat per diferents bancs incorporats, vàries marques financeres, societats filials i societats participades que en conjunt abasten tots els àmbits del negoci financer, gaudint de més “bona salut” que alguns dels altres grups del país, amb destacada presència internacional també.

Fou fundat al 1881, ja amb l’objectiu de servir a la economia local, i ja mai ha deixat de créixer, d’expandir-se i de millorar, sense deixar però de ser sempre el banc de la nostra ciutat. El nom de la mateixa és per tant altament reconegut també en tot el món financer.

La seva oficina principal a Sabadell conforma actualment l’edifici més destacat de la pròpia plaça de Catalunya, i la seva façana, amb condicions lumíniques adequades, sol ser un reflex exultant del Parc Catalunya, al que acaba cedint una imatge concloent de la evolució, si més no aparent, que s’ha desenvolupat per aquest indret.

Plaça de Llonch i Salas

L’edifici del Banc de Sabadell a la plaça de Catalunya ens amaga, quasi al seu “interior”, una petita placeta que només es pot conèixer si s’hi entra fins al seu fons, ja que no està en el camí de cap ruta de tota la ciutat. Queda envoltada per la part posterior de la edificació i en resulta com un petit oasi apartat del brogit ciutadà.

Està dedicada a Joan Llonch i Salas, industrial tèxtil que, apart de President del propi Banc de Sabadell, ho fou també d’altres entitats ciutadanes destacades, a principis del segle XX, formant part molt activa dels centres econòmics, industrials, cívics i culturals de la ciutat d’aleshores.

Si bé ‘els voltants’ de l’avinguda de Francesc Macià, en qualsevol direcció, ens poden aportar un bon nombre d’indrets a destacar per tota la zona, el camí que, simplificant la volta, no convé perdre és el que, des de la façana principal del Parc Catalunya i baixant pel “pont” que corona el seu llac artificial, porta a la vorera de l’Eix Macià, el qual cal travessar allà mateix per continuar la ruta cap a la resta de la ciutat.

L’Eix separa el Parc Catalunya del barri de la Creu Alta, així que, al creuar-lo des del primer cap al segon, en línea recta, es deixa el parc i es continua per la següent barriada d’aquest passeig per la ciutat.